L'estiu ple de sedes

B.Rosselló - Pòrcel

Imagen de: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/rossello-porcel/lapoesiaderp.html

Clavell i gerani

velluten la porpra

de les roses. Besen

un migdia jove.

L'estiu ple de sedes

corrona la pompa

de l'esplai. Esclata

sal i bronze, roca.

Sumptuós, l'oratge

l'esquinça, l'isola...

I dins el jardí,

el mata l'aroma.

Flaires blaves, branques

roses, malves, cauen.

Torna el carro. Porta

raïms i magranes.

i la nit et toca,

humida i amarga,

mort, amb herbes, rius,

a les cames nues.

B. Rosselló - Pòrcel

Nodreix l'amor

Imagen de: http://blocs.mesvilaweb.cat/media/TWFyYWdhbGwy_65043_2639_1.jpg

Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor;
menysprea el pas de tota complacència
que no et vinga per via del dolor.
No esperis altre do que el de tes llàgrimes
ni vulles més consol que els teus sospirs:
la paraula millor la tens a l'ànima,
i el bes més dolç te'l daren els zefirs.
Mai seria l'aimada en sa presència
com és ara en la teva adoració.
Nodreix l'amor de pensaments i absència,
i així traurà meravellosa flor.

Joan Maragall

Una vez más..

Imagen de: http://i37.photobucket.com/albums/e94/tobymutz101/MJ-in-Little-Mirror-1.jpg

Una vez más mirándome al espejo del sentir, a mi vista el mensajero, mi mensaje lo que siento...

Como única compañía la soledad, rodeado por infinidad de sillas despobladas en espera de cálidos cuerpos; a mi alrededor fantasmagóricas figuras me recuerdan a un ayer caducado que es hoy.

Aún así sigo recordándote, rogando a Dios que no cedan éstas que son las cuerdas que me amarran a tu recuerdo, siendo presa fácil de esa melancolía que me acerca a ti.

Las alimañas de la soledad devoran lo que queda de mí que no es mucho, una acelerada corrosión de ha ocupado de roer mi coraza, esta vez una corrosión en forma de dulce sentimiento no retribuido, un amor que parece ser algo como la muerte de los mil cortes, lenta y dolorosa...

Illa dels Amants

Imagen de: http://www.basurama.org/blog/wp-content/uploads/2008/07/en_el_paraiso.jpg



Crit de flama, clam de vent,
en la finestra poruga,
de ben de matí, quan sent
el tremolor de la fuga
d'albes, vol, música, rima
tàcita d'estrèpits, llum,
ira de l'oratge, prima,
joc i cursa que es consum...
Illa dels Amants: somrís
d'aus incertes, paradís.

B. Rosselló-Pòrcel

La ciutat

Imatge de: http://www.casadelalumno.upv.es/actividades/c0506/abril/concurso_pintura/Cuadros/Ciudad%20y%20Niebla.jpg

Plena de carrers per on he tombat,

per no passar els indrets que em coneixien.

Plena de veus que m'han cridat pel nom,

plena de cambres on he cobrat records.

Plena de finestres, des d'on he vist créixer,

les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.

Plena de dones que he seguit amb la vista,

plena de nens que només sabràn,

coses que jo sé i que no vull dir-los.

Pink Flowers

Imagen de: http://www.poetseers.org/the_poetseers/blake/

To see a world in a grain of sand
And heaven in a wild flower
Hold infinity in the palm of your hand
And eternity in an hour.

Para ver el mundo en un grano de arena
Y el cielo en una flor silvestre
Agarra el infinito en la palma de tu mano
Y la eternidad en una hora.


William Blake

Mon cor estima un arbre.

Imagen de: http://farm3.static.flickr.com/2068/2396444958_71facc9725.jpg

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida... noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera.